31 de desembre de 2010.- La Laia surt de treballar tard i arriba a casa amb el temps just per descansar uns minuts i esperar que la passi a buscar. Puja al cotxe amb el sospir de qui porta tot el dia amunt i avall: avui ha estat un dia llarg, a última hora ha hagut de fer un domicili d’una senyora que tenia arrítmia. És metge i parla de la seva feina amb una passió que encomana.
Ens trobem a l’aparcament amb la Laura, que apura les últimes hores a Barcelona. Aquest cop no noto que tingui gaires ganes de tornar al país que l’ha acollit tan bé: Equador. Equador queda molt lluny i quan marxa sempre deixa un buit del que crec que ens n’adonem quan torna i l’omple de nou. Té un somriure tan gran que és agradable mirar-la mentre juga amb la tassa del té. Aquest cop ens ha portat una bola de cacau pur que estic desitjant que ens ensenyi a cuinar.
El Jordi ve de la universitat on està acabant el projecte que li donarà la carrera… i una gran tranquil·litat. Però avui no arriba desanimat, ni nerviós, i casi ni menciona el projecte en tota l’estona. Al damunt dels llavis porta un bigoti que no li havíem vist mai: demà té una festa de disfresses dels anys 50 per celebrar el Cap d’Any. És un molt bon analitzador de persones i, a vegades, em sorprenc del que m’arriba a conèixer.
Avui falta l’Anna, que ha passat el Nadal a Múrcia amb la família. Deu haver arribat avui i potser parlarem demà per explicar-nos com han anat aquests dies de vacances i quins plans tenim per l’última nit de l’any. I quan la veiem ens contagiarà de la seva tranquil·litat, farà preguntes poc corrents i com qui no vol la cosa ens ensenyarà les joies que fa.
Seiem al bar que olora a entrepà de bacon i demanem cafès, tes i coca-coles. Tenim mil coses de què xerrar i sabem que és l’últim dia que veurem a la Laura en uns quants mesos. Omplim el temps i l’estirem tot el que podem, riem, parlem de temes foscos i tornem a riure. He tornat a casa amb un somriure d’orella a orella!
Això ho vaig escriure pensant en tu i en el que m’animes a escriure. Només és un bocinet de les estones que passem plegats i que a mi m’omplen tant. Ho he guardat fins avui com si fos un gran tresor, el de les petites coses que fan els amics i que es graven en cadascun dels nostres sentits. Ara te’l regalo perquè vull que seguim omplint les nostres vides de moments així, a vegades tots junts i d’altres enyorant-ne algun.
Per molts anys, amic meu! Estic segura que d’aquí en endavant només poden anar les coses a millor, sense projecte i amb un ventall de possibilitats que, lluny d’espantar-te, t’han de fer sentir més viu que mai. Endavant, Jurdà!
És molt bonic aquest text! Jo ja estava disposada a llegir com continuava! Sembla ben bé el començament d'una novel·la sobre un grups d'amics...que es fan grans?!
ResponEliminaMolt xulo el fotolog! Passejaré entre les fulles sovint!
Muak!
È
Qui sap, igual m'animo a escriure la continuació... jeje!
ResponEliminaQuè guai que t'agradi, bonica! Un petó!
Sincerament, m'ha emocionat...! ;) Reculls tants detalls en tan poques paraules... També m'he quedat amb les ganes de seguir llegint!!
ResponElimina1 petonàs Sari
Jajaja, ostres doncs a veure si aniré fent un recull de les estones que ens veiem!
ResponElimina:)
Hola Sara!
ResponEliminaEn vull llegir més...
Clar, estaria bé fer un segon capítol on tu hi siguis present, no només en els nostres pensaments! :)
ResponEliminaguapa!
Ains, Sara!!! Me ha encantado!!
ResponEliminaNo me esperaba salir por ahí, en un texto tan chulo.
Que bien que hoy quedamos, así podemos repetir uno de estos momentos.
;)
T'estimooooo
Ara q he parlat amb tu per telèfon m recordat q un dia vas fer el blog q tant t'havia animat a començar i que semblava que se m'hagués enfonsat en el profund mar de l'oblid com arrossegat pel pes d'akelles tres sigles que tant m'han pesat durant els últims anys de la meva vida (no diré quines que és pecat). Aquest text afortunadament me'l vas fer arribar per email...llegir-lo s com veure un pintor rotllo Van gogh perfilant un lloc, un moment i una atmosfera a base de puntets, petites coses que sumades expressen de la millor manera l'essència del que s'ha viscut.
ResponEliminaNo m'ha agradat la nostra conversa telefònica,... suposo que jo en sóc el principal culpable.