Diuen que una de les feines més poc valorades és la que es fa dins de casa i que només aprenem a valorar-la quan ens l’hem de fer nosaltres mateixos. El cert és que les nostres vides quotidianes estan plenes de petites venjances que la mestressa* de casa planeja i duu a terme dissimuladament per tal de fer la punyeta. Com la dona que ha decidit marxar uns dies a l’apartament de la platja i amb l’enrenou dels preparatius, casualment ha oblidat planxar les camises del seu marit, que es queda a casa perquè encara ha de treballar. O com la meva mare, que sap que el meu punt feble són els fogons i aquell dia que ens hem enfadat troba que no té gaire gana i no soparà més que una peça de fruita. O jo mateixa, que de tant en tant recordo que he d’oblidar-me d’agafar els cereals que tan li agraden al meu germà quan vaig a fer la compra setmanal. I com la meva germana, que tot i ser tan organitzada, a vegades es descuida de posar la rentadora amb la roba de la feina del meu cunyat i quan se’n recorda, ja és massa tard i els veïns es queixarien del soroll.
Petites venjances, sí, punyeteres, silencioses, premeditades. Sense mala fava però que són com un crit que diu: feu-nos cas, valoreu-nos.
* Parlo de dones perquè els exemples que posaré, que són ben reals, han estat planejats per dones i perquè nosaltres acostumem a tenir una mica més de picardia per aquestes coses. S’entén, doncs, que podria parlar perfectamente de mestressos.
