De les coses que fan il·lusió

Contra la  creença personal que només escric (bé o malament, tant és) quan estic trista, avui em trobo especialment animada i tinc ganes d'escriure.
Fa dies que vaig entrant al blog amb cert sentiment de culpabilitat en veure que no hi escric des de... buf, el 13 de juliol! Des d'aleshores i fins avui, que estic contenta i, a més, no tinc gaire cosa a fer, he passat l'època de més feina per als que treballem en una gestió acadèmica i un mes, ja llunyà, de vacances que va anar tan bé, que l'últim en el que pensava era en actualitzar aquest raconet.
Però aquest no és l'únic motiu pel qual no he escrit res de res des del juliol. Resulta que també he de fer l'esforç d'anar desmuntant la idea que només es pot escriure al blog si et passen coses. Coses dolentes, dolentes, curioses, o del tipus que sigui. I és que la meva vida últimament està bastant buida de novetats. No és que no me'n passin, de coses, però normalment no em semblen gaire dignes de ser publicades (excepte l'episodi del meu xoc frontal contra un porc senglar, però aquest tema ja ha estat massa protagonista de la meva setmana).

I, vet aquí, que avui sí tinc alguna cosa a dir i és del tipus de coses que fan il·lusió i, fins i tot, humitegen els ulls. Ahir al vespre vaig tenir l'oportunitat d'anar a veure el showroom de la meva amiga Anna, on exposava les joies que fa, juntament amb un paper artesà que fabriquen la seva mare i una companya. I em sento molt agraïda d'haver-hi estat i molt orgullosa d'haver comprovat que la seva feina agrada i que força gent va interessar-se per les joies, i n'hi van comprar! Em feia tanta il·lusió anar-hi que fins i tot el meu cap, que poc a poc em va coneixent i, també, té una certa predilecció per l'Anna, va deixar-me sortir 30 minuts abans de la feina :)
I no només estic contenta per l'èxit de les joies, sinó perquè en aquell taller petit del carrer Riera de Sant Cugat ens vam anar deixant caure persones de diferents ambients i es va crear un caliu molt maco, que vull pensar que no (només) era gràcies al vi i al cava. Enhorabona, Anna! Tan de bo tinguem ocasió de repetir moments així!

Tempestes

Avui el bosc estava més verd que mai, sense la capa de pols que cobreix fulles i branques quan els camins s’assequen. A mi les tempestes no m’espanten, només pateixo per la casa de l’àvia si l’aigua cau amb massa força. És una casa vella i les goteres la malmeten poc a poc, o molt a molt. Ahir sentia ploure i, com ens passa sovint a alguns, el cos se m’anava omplint de núvols que avui ja han marxat. El sol d’aquest matí i la fresqueta revitalitzadora m’han fet sentir plena d’energia, caminant de pressa per escalfar-me el cos.

A la muntanya!

Escric aquestes línies amb uns braços vermells que comencen a pelar-se, un nas que ja s’ha pelat del tot i el record d’uns agulletes que m’han acompanyat un parell de dies ben bons. Sí, aquest cap de setmana he estat a la muntanya! Una mica més concretament (una mica, perquè ja sabem que el sentit de l’orientació no és el meu fort), a la Cerdanya francesa.

La intenció del meu amic Francesc era fer-me pujar fins als estanys de Coll Roig, però les meves forces d’excursionista aficionada van esgotar-se en algun punt del camí i les cames van decidir fer mitja volta i arrossegar-se muntanya avall. Però malgrat no arribar al nostre destí, estic contenta perquè el lloc era maquíssim i hi havia aigüeta per tot arreu per refrescar-se de la brutal calor que va fer. Llàstima que la son del matí m’impedís recordar-me de la crema solar… Apunt importantíssim: crema solar a la muntanya SEMPRE! Si veiéssiu els meus braços entendríeu per què ho dic… 

Però anem al que toca, que jo el que volia era deixar-vos per aquí unes quantes fotos de les que vaig fer. Espero que us feu una idea del dia tan maco que vam passar!

Em direu quina és la vostra preferida?

Salut!

Petites venjances de la mestressa de casa

Diuen que una de les feines més poc valorades és la que es fa dins de casa i que només aprenem a valorar-la quan ens l’hem de fer nosaltres mateixos. El cert és que les nostres vides quotidianes estan plenes de petites venjances que la mestressa* de casa planeja i duu a terme dissimuladament per tal de fer la punyeta. Com la dona que ha decidit marxar uns dies a l’apartament de la platja i amb l’enrenou dels preparatius, casualment ha oblidat planxar les camises del seu marit, que es queda a casa perquè encara ha de treballar. O com la meva mare, que sap que el meu punt feble són els fogons i aquell dia que ens hem enfadat troba que no té gaire gana i no soparà més que una peça de fruita. O jo mateixa, que de tant en tant recordo que he d’oblidar-me d’agafar els cereals que tan li agraden al meu germà quan vaig a fer la compra setmanal. I com la meva germana, que tot i ser tan organitzada, a vegades es descuida de posar la rentadora amb la roba de la feina del meu cunyat i quan se’n recorda, ja és massa tard i els veïns es queixarien del soroll.

Petites venjances, sí, punyeteres, silencioses, premeditades. Sense mala fava però que són com un crit que diu: feu-nos cas, valoreu-nos.

* Parlo de dones perquè els exemples que posaré, que són ben reals, han estat planejats per dones i perquè nosaltres acostumem a tenir una mica més de picardia per aquestes coses. S’entén, doncs, que podria parlar perfectamente de mestressos.

Per tu, tururú

31 de desembre de 2010.- La Laia surt de treballar tard i arriba a casa amb el temps just per descansar uns minuts i esperar que la passi a buscar. Puja al cotxe amb el sospir de qui porta tot el dia amunt i avall: avui ha estat un dia llarg, a última hora ha hagut de fer un domicili d’una senyora que tenia arrítmia. És metge i parla de la seva feina amb una passió que encomana.

Ens trobem a l’aparcament amb la Laura, que apura les últimes hores a Barcelona. Aquest cop no noto que tingui gaires ganes de tornar al país que l’ha acollit tan bé: Equador. Equador queda molt lluny i quan marxa sempre deixa un buit del que crec que ens n’adonem quan torna i l’omple de nou. Té un somriure tan gran que és agradable mirar-la mentre juga amb la tassa del té. Aquest cop ens ha portat una bola de cacau pur que estic desitjant que ens ensenyi a cuinar.

El Jordi ve de la universitat on està acabant el projecte que li donarà la carrera… i una gran tranquil·litat. Però avui no arriba desanimat, ni nerviós, i casi ni menciona el projecte en tota l’estona. Al damunt dels llavis porta un bigoti que no li havíem vist mai: demà té una festa de disfresses dels anys 50 per celebrar el Cap d’Any. És un molt bon analitzador de persones i, a vegades, em sorprenc del que m’arriba a conèixer.

Avui falta l’Anna, que ha passat el Nadal a Múrcia amb la família. Deu haver arribat avui i potser parlarem demà per explicar-nos com han anat aquests dies de vacances i quins plans tenim per l’última nit de l’any. I quan la veiem ens contagiarà de la seva tranquil·litat, farà preguntes poc corrents i com qui no vol la cosa ens ensenyarà les joies que fa.

Seiem al bar que olora a entrepà de bacon i demanem cafès, tes i coca-coles. Tenim mil coses de què xerrar i sabem que és l’últim dia que veurem a la Laura en uns quants mesos. Omplim el temps i l’estirem tot el que podem, riem, parlem de temes foscos i tornem a riure. He tornat a casa amb un somriure d’orella a orella!

Això ho vaig escriure pensant en tu i en el que m’animes a escriure. Només és un bocinet de les estones que passem plegats i que a mi m’omplen tant. Ho he guardat fins avui com si fos un gran tresor, el de les petites coses que fan els amics i que es graven en cadascun dels nostres sentits. Ara te’l regalo perquè vull que seguim omplint les nostres vides de moments així, a vegades tots junts i d’altres enyorant-ne algun.

Per molts anys, amic meu! Estic segura que d’aquí en endavant només poden anar les coses a millor, sense projecte i amb un ventall de possibilitats que, lluny d’espantar-te, t’han de fer sentir més viu que mai. Endavant, Jurdà!

Punt i principi

Avui fa dia de foc i brases. No he encès la llar de foc, però m'he amagat al caliu de casa de l'àvia i he rumiat la idea del bloc. I he pensat en un nom bonic i he acabat triant aquest perquè avui fa dia de foc i brases. No sé què hi escriuré, ni si m'agradarà fer-ho. No sé quan trobaré alguna cosa a dir ni quan s'alinearan els planetes del temps, les ganes i la inspiració per escriure alguna cosa amb cara i ulls. No sé si m'ho prendré com una continuació del fotolog que m'ha acompanyat des d'aquell viatge a Lisboa, si seguiré amb aquell, o si l'abandonaré per aquest. Sóc nova en això, no en sé gens, ja em perdonareu!

En fi, benvinguts i benvingudes! Espero les vostres visitetes, comentaris, queixes i consells. Espero que em feu companyia mentre trobo la manera d'expressar-me.

Us deixo amb una foto que vaig fer ja fa uns mesos, però que podria ben bé ser d'ahir.