31 de desembre de 2010.- La Laia surt de treballar tard i arriba a casa amb el temps just per descansar uns minuts i esperar que la passi a buscar. Puja al cotxe amb el sospir de qui porta tot el dia amunt i avall: avui ha estat un dia llarg, a última hora ha hagut de fer un domicili d’una senyora que tenia arrítmia. És metge i parla de la seva feina amb una passió que encomana.
Ens trobem a l’aparcament amb la Laura, que apura les últimes hores a Barcelona. Aquest cop no noto que tingui gaires ganes de tornar al país que l’ha acollit tan bé: Equador. Equador queda molt lluny i quan marxa sempre deixa un buit del que crec que ens n’adonem quan torna i l’omple de nou. Té un somriure tan gran que és agradable mirar-la mentre juga amb la tassa del té. Aquest cop ens ha portat una bola de cacau pur que estic desitjant que ens ensenyi a cuinar.
El Jordi ve de la universitat on està acabant el projecte que li donarà la carrera… i una gran tranquil·litat. Però avui no arriba desanimat, ni nerviós, i casi ni menciona el projecte en tota l’estona. Al damunt dels llavis porta un bigoti que no li havíem vist mai: demà té una festa de disfresses dels anys 50 per celebrar el Cap d’Any. És un molt bon analitzador de persones i, a vegades, em sorprenc del que m’arriba a conèixer.
Avui falta l’Anna, que ha passat el Nadal a Múrcia amb la família. Deu haver arribat avui i potser parlarem demà per explicar-nos com han anat aquests dies de vacances i quins plans tenim per l’última nit de l’any. I quan la veiem ens contagiarà de la seva tranquil·litat, farà preguntes poc corrents i com qui no vol la cosa ens ensenyarà les joies que fa.
Seiem al bar que olora a entrepà de bacon i demanem cafès, tes i coca-coles. Tenim mil coses de què xerrar i sabem que és l’últim dia que veurem a la Laura en uns quants mesos. Omplim el temps i l’estirem tot el que podem, riem, parlem de temes foscos i tornem a riure. He tornat a casa amb un somriure d’orella a orella!
Això ho vaig escriure pensant en tu i en el que m’animes a escriure. Només és un bocinet de les estones que passem plegats i que a mi m’omplen tant. Ho he guardat fins avui com si fos un gran tresor, el de les petites coses que fan els amics i que es graven en cadascun dels nostres sentits. Ara te’l regalo perquè vull que seguim omplint les nostres vides de moments així, a vegades tots junts i d’altres enyorant-ne algun.
Per molts anys, amic meu! Estic segura que d’aquí en endavant només poden anar les coses a millor, sense projecte i amb un ventall de possibilitats que, lluny d’espantar-te, t’han de fer sentir més viu que mai. Endavant, Jurdà!
