Ahir vaig anar a córrer. Sí, a córrer, a caminar, i a que em
toqués la mica de solet que quedava a quarts de sis d’un dilluns que va
començar gelat i que, poc a poc, ens va anar donant una mica de
treva. I què feia jo a aquelles hores lliure d’obligacions laborals? Doncs bé,
aahir era una dia de semi festa a la feina. I dic semi perquè ens van portar
d’excursió a la fàbrica de la
Damm (molt interessant, per cert) i vam dinar en un
restaurant d’aquests de quantitats exagerades, i vaig acabat tan tipa, tan tipa,
que venia en el tren pensant que em faria una becaineta per “aprofitar la
tarda”, ja sabeu. Però quan vaig arribar a casa, em sentia prou animada (és el
que té fer coses diferents), així que em vaig calçar les vambes per anar a fer un volt. I
pim, pam, vaig enfilar pels volts del meu barri i vaig córrer el que vaig poder. I
quan no podia córrer més, caminava, que també s’hi val. Per acabar, vaig carregar
piles al capdamunt d’un turonet, amb el sol a la cara i el vent com a única
companyia. Fantàstic.
Aquestes coses són les que no puc fer en el meu dia a dia, i
que s'acaben reduint al cap de setmana, que sovint es queda curt entre neteges,
compres al súper i una mica de descans.
I això em porta a la passada classe d’anglès, on un noi
ens va parlar d’una infermera que durant anys de treball havia fet una
recopilació dels penediments de la gent que estava a punt de morir. El segon
més comú era: tan de bo no hagués treballat tant dur. Això dóna què pensar,
perquè ens passem la major part de la setmana fent una feina que ens ha de
servir per viure, però que no ens deixa gaire temps per a fer-ho.
En el meu cas, no es tracta que treballi més o menys dur,
que em va a èpoques, sinó que tinc un horari tan punyeter que em lliga les mans a l'hora de variar una mica la meva rutina. I durant la setmana vaig acumulant el mal humor i la frustració de
no poder fer el que vull i, sobretot, de trobar-me cansada i limitada per les obligacions
laborals i casolanes.
"Benvinguda al món dels adults", em deia la meva mare fa uns dies quan li deia que volia tornar a ser una nena petita sense preocupacions. El cert és que em sento afortunada de tenir una feina com la que tinc, però també ho és que m'agradaria tenir un horari una mica més flexible. No arribar cada dia a casa a les 8 del vespre i, si vaig a prendre alguna cosa, sentir-me malament perquè no m'he preparat el tupper, no he escombrat els pèls de la gossa o no m'he doblegat la roba neta. I no em considero cap maniàtica de la neteja i l'ordre, però intento posar en pràctica uns hàbits de manteniment de la casa diaris per no haver de passar-me els caps de setmana amb l'escombra i el pal de fregar a la mà. I tot i així, sempre acaba passant el mateix. Sempre. Dia rere dia, cap de setmana en cap de setmana, tot igual, tot com sempre.
