divendres, 6 d’abril de 2012

Makis ♥

Doncs bé, si el passat post el vaig escriure al matí, a la tarda ja vaig anar a comprar tots els ingredients per fer els makis i, aprofitant que no tenia un dia gaire bo, al vespre em vaig posar a fer-los per distreure'm. El resultat va ser tot un èxit (també el fet de cuinar per oblidar les penes)!

Com que això no pretén ser un bloc de cuina, no us explicaré com els vaig fer, però sí que us deleitaré amb algunes fotos:


Maki de salmó fumat i alvocat amb llavors de sèsam   

Maki d'alvocat i surimi

Pel meu gust, els primers van quedar massa grans i, per tant, difícils de menjar sense que es desfessin quan els sucàvem a la soja. També trobo que queden millor amb l'alga nori per fora, però pa' gustos, los colores.

El proper dilluns, com que tinc un dinar familiar, potser en faré alguns més, aquest cop adaptats als gustos generals de la gent, amb pollastre, cogombre i truita com a possibles ingredients principals. Seran uns makis totalments falsos, però s'han de tastar coses noves, que no?

dimecres, 4 d’abril de 2012

Entretenir-se amb tutorials


La meva nova afició per passar l’estona i, de pas, aprendre coses noves són els tutorials. Al Youtube en pots trobar de mil tipus: de cuina, de bellesa i cures personals, de manualitats, de ioga …i, fins i tot, de com seduir una dona (fets, evidentment, per mascles alfa que tenen la veritat absoluta sobre les dones). 

Para muestra, un botón. Aquest és dels menys despectius que he trobat, però tot i així parla de "sacar pecho" o "hablar por arriba del hombro":




Jo vaig començar a interessar-me per ells a través de la nòvia del meu cosí, que em va comentar que ella havia après a maquillar-se mirant els vídeos d’una noia al Youtube i confesso que em va fer molta gràcia, però gràcia d’aquella que pica la curiositat, així que vaig començar a buscar vídeos de maquillatge. Des d’aleshores, casi cada dia surto de casa amb almenys una mica de color a les galtes i rímmel a les pestanyes. També vaig buscar vídeos de coses més pràctiques com ara tallar-se el serrell. I com que el serrell creix a la velocitat de la llum, ja he provat com tallar-me’l recte i com tallar-me’l de costat després d’empassar-me uns quants vídeos amb estupendíssimes noies fent "virgueries" amb les seves melenes.
En fi, com que avui no fa dia de fer res al carrer i s’està molt bé al costat del foc, doncs m’ha donat per buscar vídeos de com fer makis i, si algun dia d’aquesta Santa Setmana em motivo, estaria bé comprovar els resultats. He de dir que jo sóc una mica fastigoseta amb el tema del peix cru, així que m’interessen bàsicament els makis Califòrnia (d’alvocat i palets de cranc o surimi) o qualsevol varietat de makis vegetals, tot i que també s’accepta el salmó fumat.

El que més m’ha molat és aquest:




Tal com ho explica, sembla fácil i tot, no? no La pregunta és: me’n surtiré o a casa meva em diran definitivament que no em dediqui a la cuina? Let's see...

Bon profit!

divendres, 9 de març de 2012

Dies sense fum

Ha passat un altre mes des de la meva última entrada queixant-me del meu horari i del poc temps que tinc entre obligacions laborals i domèstiques, i en aquest temps han canviat algunes cosetes. Primer de tot, em vaig atrevir a proposar un canvi d'horari a la feina (!). Bé, atrevir no seria la paraula exacta, doncs el meu cap ja m'havia insinuat la possibilitat de fer-ho, però aquesta possibilitat ja s'ha convertit en un fet en tota regla. Ara tinc els dilluns i els dijous una mica més plens, a canvi del matí dels dimecres, genial! El primer dimecres no vaig anar a córrer com pretenia, però com que la meva germana (que estava passants uns dies a casa) i el Dani també tenien el matí lliure, vam anar a collir branquetes per encendre la llar de foc. Molt tranquil, molt solete, el que necessitava. Els dos altres dimecres els he dedicat a córrer una mica (m'encanta perquè ja vaig agafant una mica l'hàbit, encara que físicament em queda molt per millorar), a fer una mica de feina casolana i a esmorzar tranquil·lament, que m'ha anat genial per descansar dels eterns dimarts i la molta moltíssima feina que he tingut durant el mes de febrer. Papers i més papers, i un estat d’estrès permanent que confesso que ara trobo una mica a faltar, perquè jo sóc de les que, com més feina tenen, més feina fan.
<img alt="Útiles de pintar" src="http://img696.imageshack.us/img696/462/tilesdepintura00.jpg" style="border-bottom: 0px; border-left: 0px; border-right: 0px; border-top: 0px; display: block; margin: auto; text-align: center;" title="Útiles de pintura al óleo" />
Excursió de cap de setmana a Arbúcies
En fi, i el segon canvi, més important i que podreu deduir pel títol de l'entrada és que estic intentant deixar de fumar. Ja fa una setmana i una dia que no em poso un cigarret a la boca i, sense voler ser una bocamolla, he de dir que me n'estic sortint prou bé. Com que jo ja ho havia deixat una vegada, creia que aquesta em costaria més per allò de dir "sé que ho puc fer; per tant, tard o d'hora ho deixaré... més tard que d'hora", però excepte un primer dia molt neguitós i tripolar, la resta de dies han anat passant fàcilment. Ens vam planejar un cap de setmana ple d'activitats per no pensar en fumar i, almenys per part meva, no hi ha hagut moments que es puguin qualificar de crítics. Les ganes encara hi són, i seguiran apareixent (em temo que més intensament) en moments de terrasseta, cafè i barbacoa, però espero ser prou llesta per no deixar-me perdre tots aquests dies d’esforç. La temptativa del Dani evoluciona una mica pitjor, però d'això ja en parlarà ell si vol.
Finalment, he de dir que el fet de deixar de fumar també és una motivació extra a l'hora de sortir a córrer, ja que preveig que m'engreixaré una miqueeeeta (res, l'altre vegada només van ser cinc o sis quilos, uns gramets de res per aquí i per allà en el meu llarguíssim cos de 1,57m... ejem). Aquesta vegada m'he dit que això no em tornarà a passar, així que intento motivar-me amb l'esport i vigilo el que menjo en els moments d'ansietat (que tampoc en tinc gaires, és que ho porto de conya!).

I això és tot! Fins la propera, que espero que no sigui d’aquí a tant temps!
 

dimarts, 7 de febrer de 2012

Coses que no puc fer


Ahir vaig anar a córrer. Sí, a córrer, a caminar, i a que em toqués la mica de solet que quedava a quarts de sis d’un dilluns que va començar gelat i que, poc a poc, ens va anar donant una mica de treva. I què feia jo a aquelles hores lliure d’obligacions laborals? Doncs bé, aahir era una dia de semi festa a la feina. I dic semi perquè ens van portar d’excursió a la fàbrica de la Damm (molt interessant, per cert) i vam dinar en un restaurant d’aquests de quantitats exagerades, i vaig acabat tan tipa, tan tipa, que venia en el tren pensant que em faria una becaineta per “aprofitar la tarda”, ja sabeu. Però quan vaig arribar a casa, em sentia prou animada (és el que té fer coses diferents), així que em vaig calçar les vambes per anar a fer un volt. I pim, pam, vaig enfilar pels volts del meu barri i vaig córrer el que vaig poder. I quan no podia córrer més, caminava, que també s’hi val. Per acabar, vaig carregar piles al capdamunt d’un turonet, amb el sol a la cara i el vent com a única companyia. Fantàstic.
Aquestes coses són les que no puc fer en el meu dia a dia, i que s'acaben reduint al cap de setmana, que sovint es queda curt entre neteges, compres al súper i una mica de descans.
I això em porta a la passada classe d’anglès, on un noi ens va parlar d’una infermera que durant anys de treball havia fet una recopilació dels penediments de la gent que estava a punt de morir. El segon més comú era: tan de bo no hagués treballat tant dur. Això dóna què pensar, perquè ens passem la major part de la setmana fent una feina que ens ha de servir per viure, però que no ens deixa gaire temps per a fer-ho.
En el meu cas, no es tracta que treballi més o menys dur, que em va a èpoques, sinó que tinc un horari tan punyeter que em lliga les mans a l'hora de variar una mica la meva rutina. I durant la setmana vaig acumulant el mal humor i la frustració de no poder fer el que vull i, sobretot, de trobar-me cansada i limitada per les obligacions laborals i casolanes. 
"Benvinguda al món dels adults", em deia la meva mare fa uns dies quan li deia que volia tornar a ser una nena petita sense preocupacions. El cert és que em sento afortunada de tenir una feina com la que tinc, però també ho és que m'agradaria tenir un horari una mica més flexible. No arribar cada dia a casa a les 8 del vespre i, si vaig a prendre alguna cosa, sentir-me malament perquè no m'he preparat el tupper, no he escombrat els pèls de la gossa o no m'he doblegat la roba neta. I no em considero cap maniàtica de la neteja i l'ordre, però intento posar en pràctica uns hàbits de manteniment de la casa diaris per no haver de passar-me els caps de setmana amb l'escombra i el pal de fregar a la mà. I tot i així, sempre acaba passant el mateix. Sempre. Dia rere dia, cap de setmana en cap de setmana, tot igual, tot com sempre.

dimecres, 9 de novembre de 2011

De les coses que fan il·lusió

Contra la  creença personal que només escric (bé o malament, tant és) quan estic trista, avui em trobo especialment animada i tinc ganes d'escriure.
Fa dies que vaig entrant al blog amb cert sentiment de culpabilitat en veure que no hi escric des de... buf, el 13 de juliol! Des d'aleshores i fins avui, que estic contenta i, a més, no tinc gaire cosa a fer, he passat l'època de més feina per als que treballem en una gestió acadèmica i un mes, ja llunyà, de vacances que va anar tan bé, que l'últim en el que pensava era en actualitzar aquest raconet.
Però aquest no és l'únic motiu pel qual no he escrit res de res des del juliol. Resulta que també he de fer l'esforç d'anar desmuntant la idea que només es pot escriure al blog si et passen coses. Coses dolentes, dolentes, curioses, o del tipus que sigui. I és que la meva vida últimament està bastant buida de novetats. No és que no me'n passin, de coses, però normalment no em semblen gaire dignes de ser publicades (excepte l'episodi del meu xoc frontal contra un porc senglar, però aquest tema ja ha estat massa protagonista de la meva setmana).

I, vet aquí, que avui sí tinc alguna cosa a dir i és del tipus de coses que fan il·lusió i, fins i tot, humitegen els ulls. Ahir al vespre vaig tenir l'oportunitat d'anar a veure el showroom de la meva amiga Anna, on exposava les joies que fa, juntament amb un paper artesà que fabriquen la seva mare i una companya. I em sento molt agraïda d'haver-hi estat i molt orgullosa d'haver comprovat que la seva feina agrada i que força gent va interessar-se per les joies, i n'hi van comprar! Em feia tanta il·lusió anar-hi que fins i tot el meu cap, que poc a poc em va coneixent i, també, té una certa predilecció per l'Anna, va deixar-me sortir 30 minuts abans de la feina :)
I no només estic contenta per l'èxit de les joies, sinó perquè en aquell taller petit del carrer Riera de Sant Cugat ens vam anar deixant caure persones de diferents ambients i es va crear un caliu molt maco, que vull pensar que no (només) era gràcies al vi i al cava. Enhorabona, Anna! Tan de bo tinguem ocasió de repetir moments així!

dimecres, 13 de juliol de 2011

Tempestes

Avui el bosc estava més verd que mai, sense la capa de pols que cobreix fulles i branques quan els camins s’assequen. A mi les tempestes no m’espanten, només pateixo per la casa de l’àvia si l’aigua cau amb massa força. És una casa vella i les goteres la malmeten poc a poc, o molt a molt. Ahir sentia ploure i, com ens passa sovint a alguns, el cos se m’anava omplint de núvols que avui ja han marxat. El sol d’aquest matí i la fresqueta revitalitzadora m’han fet sentir plena d’energia, caminant de pressa per escalfar-me el cos.

dijous, 30 de juny de 2011

A la muntanya!

Escric aquestes línies amb uns braços vermells que comencen a pelar-se, un nas que ja s’ha pelat del tot i el record d’uns agulletes que m’han acompanyat un parell de dies ben bons. Sí, aquest cap de setmana he estat a la muntanya! Una mica més concretament (una mica, perquè ja sabem que el sentit de l’orientació no és el meu fort), a la Cerdanya francesa.
La intenció del meu amic Francesc era fer-me pujar fins als estanys de Coll Roig, però les meves forces d’excursionista aficionada van esgotar-se en algun punt del camí i les cames van decidir fer mitja volta i arrossegar-se muntanya avall. Però malgrat no arribar al nostre destí, estic contenta perquè el lloc era maquíssim i hi havia aigüeta per tot arreu per refrescar-se de la brutal calor que va fer. Llàstima que la son del matí m’impedís recordar-me de la crema solar… Apunt importantíssim: crema solar a la muntanya SEMPRE! Si veiéssiu els meus braços entendríeu per què ho dic… 
Però anem al que toca, que jo el que volia era deixar-vos per aquí unes quantes fotos de les que vaig fer. Espero que us feu una idea del dia tan maco que vam passar!

Em direu quina és la vostra preferida?

Salut!