De les coses que fan il·lusió

Contra la  creença personal que només escric (bé o malament, tant és) quan estic trista, avui em trobo especialment animada i tinc ganes d'escriure.
Fa dies que vaig entrant al blog amb cert sentiment de culpabilitat en veure que no hi escric des de... buf, el 13 de juliol! Des d'aleshores i fins avui, que estic contenta i, a més, no tinc gaire cosa a fer, he passat l'època de més feina per als que treballem en una gestió acadèmica i un mes, ja llunyà, de vacances que va anar tan bé, que l'últim en el que pensava era en actualitzar aquest raconet.
Però aquest no és l'únic motiu pel qual no he escrit res de res des del juliol. Resulta que també he de fer l'esforç d'anar desmuntant la idea que només es pot escriure al blog si et passen coses. Coses dolentes, dolentes, curioses, o del tipus que sigui. I és que la meva vida últimament està bastant buida de novetats. No és que no me'n passin, de coses, però normalment no em semblen gaire dignes de ser publicades (excepte l'episodi del meu xoc frontal contra un porc senglar, però aquest tema ja ha estat massa protagonista de la meva setmana).

I, vet aquí, que avui sí tinc alguna cosa a dir i és del tipus de coses que fan il·lusió i, fins i tot, humitegen els ulls. Ahir al vespre vaig tenir l'oportunitat d'anar a veure el showroom de la meva amiga Anna, on exposava les joies que fa, juntament amb un paper artesà que fabriquen la seva mare i una companya. I em sento molt agraïda d'haver-hi estat i molt orgullosa d'haver comprovat que la seva feina agrada i que força gent va interessar-se per les joies, i n'hi van comprar! Em feia tanta il·lusió anar-hi que fins i tot el meu cap, que poc a poc em va coneixent i, també, té una certa predilecció per l'Anna, va deixar-me sortir 30 minuts abans de la feina :)
I no només estic contenta per l'èxit de les joies, sinó perquè en aquell taller petit del carrer Riera de Sant Cugat ens vam anar deixant caure persones de diferents ambients i es va crear un caliu molt maco, que vull pensar que no (només) era gràcies al vi i al cava. Enhorabona, Anna! Tan de bo tinguem ocasió de repetir moments així!